Yo quiero ser como Tim Rice-Oxley

L'altre día feien un reportatge tipo sputnik al 33, parlaven dels teclats. La primera part del reportatge era sobre el boom setantero dels sintetitzadors i els teclats electronics. És mitiquíssim el sintetitzador analògic Moog. En paraules aproximades d'un grup de pop electrònic de la època, els Air "Los potenciómetros eran enormes, y los botones son de esos que hacían click...era una gozada tocarlo. Y el sonido, el sonido también era grueso. A veces parecía que estuvieras dirigiendo una central nuclear. ". M'imagino jugar amb els mugrons del llegendari sinte Moog, quina passada.

El llegendari Moog

En l'altre part del reportatge parlaven del piano, com volent contrastar tots dos instruments. En els útlims anys han tornat els pianos en el pop, i de fet la fabricació artesanal d'aquest instrument mai va disminuir. Destaco una pianista i cantanta pop de qui no recordo el nom, que per ella tocar el piano era com quelcom molt semblant a l'acte sexual.
Em va quedar la forma de moure's que té el pianista d'aquests Keane, jo vull ser així de gran. M'agrada perque el piano es totalment protagonista en el grup (tot i m'ha costat trobar videos on se li doni la quota de pantalla que hauría de tenir). En la majoría de grups el teclista es una mena d'instrumentalista fred repudiat en un racó sense iluminar i ausent de la humanitat. Encara que aquests Keane no tenen guitarristes i es una mala comparació, m'agrada el concepte... nose,la forma en que el teclistes viuen el tema, es mouen, etc.

M'agrada mes que el chino cudeiro.

http://www.youtube.com/watch?v=ZyV1CVzRSYw&mode=related&search=

http://www.youtube.com/watch?v=zK_NO6qfPQU