Com que no vaig poder assistir al corresponent sopar, em faltaba rajar sobre el concert que ens està catapultant a l'estrellat, així que ho vomitaré abans que se m'oblidi.
Primer de tot: felicitats, Marc.
Per mí l'instrument que ha evolucionat més en els últims temps (que vol dir les últimes 3 setmanes) es la veu del Marc. Has corregit un 75% dels problemes d'afinació, i a més manté, i molt durant els concerts, molt de carisma. (O potser es que es el primer cop que sento de debò la teva veu, que la pbauman te aquestes coses...) pero la veu es bona, potser a l'Spay un pel més discreta, per allò de la intimidació sonora pero al cap i a la fí molt be. El teclista et felicita.
La resta d'elements han estat a l'alçada de les circumstàncies durant tot el Vallès Tour, sense oblidarme de la necessària autocrítica que hem de fer-nos. Els nervis a l'Spay van ser normals, i per tant no cal donar-li importància a errors puntuals. Pero no cal oblidar que ens falta assaig, i per tant tenir ultra cuadrats els temes, cuadrat el ritme i deixar les improvitzacions per moments molt puntuals en que tinguem, per exemple un parell de compasos per deixarnos anar.
Pel que fa al sò me'n vaig adonar de la necessitat del baix durant la parida-show-costellada de Rubí 2, exactament quan estaven fent les probes de sò un grup de rock garrulo que cantaven una canço que deia no se que de "la carretera...". Aquell grup no tenía més calitat que nosaltres ni molt menys, pero el seu sò tenía una consistència i que...sonava a música, a grup. A la Bauman i fins i tot a Rubí 1 no vaig notar que faltés baix, pero ara quan escolto la apoteòsica grabació de l'spay em pregunto com hagués sonat si tinguessim baix, -i no parlo de David el Gnomo-.
I per lo altre el sò està bé. Potser ens falta virtuosisme, pero ho podem contrarrestar composant cançons que facin caure les calçes i els calçotets. A mí, per exemple no em vindría malament aprendre a tocar una mica més, tot i que me'n surto, igual que el Marcos (no oblidem el temps record en que s'ha convertit en bataca!) I una cosa sí, pel que fa a les guitarres, tinc la sensació que no acabo de distingir el seu paper, nose...com si estiguessin desordenades i en alguns moments fessin coses casi iguals. La veritat es que no n'entenc gaire, pero em venen al cap guitarres més quadrades, constants...una cosa ferreiro fins i tot. Les que feu són molt "humanes" canyeres això sí, i no es que les vulgui cambiar perque tenen "feeling" pero volía constatar això que a mí em costa distingir les guitarres..
I per acabar, l'estil. Amb Black Corbatas última època he de dir que em sento molt còmode, cosa que ha fet sentirme més compromès amb el grup. La simbiosi pop-caña cañaaa té rollo i ho podem treballar i tal. I les versións tot i que tenen el seu paper, i algunes molt, es el que vaig dir després del concert: no podem fer la meitat de cançons versións en un concert com aquest. (Per parlar només del imagine s'hauría de fer un sopar , tot i que potser hauríem de fer unes convivencies i tot per decidir algo).
Per tant, assajos, composicións, calma i si cau un concertet...hem de reconeixer que ens fica caxondillos l'escenari jejeje i sobretot si són amb un tècnic de sò sense pectorals femenins.
Ala pues!
Per cert penjo la nova lletra al Gmail
X P
